Entrevista a l’equip de la Lliga Nacional

El divendres 8 de març, els jugadors més joves del club van realitzar una entrevista a l’equip de lliga nacional del nostre club, per tal de saber més coses sobre aquesta competició i conèixer als seus protagonistes de primera mà.

Entre tots els nens i nenes, vam agafar 7 voluntaris per llegir cada una de les 7 preguntes de que constava l’entrevista.

  1. Com us dieu i quants anys porteu jugant a bàdminton?

Lara: 8

Blanca: 8

Blai: 7

Ariadna: 9

Marc: 13

  1. Com vau descobrir aquest esport o com vau començar a practicar-lo?

La Lara i la Blanca el van conèixer de mans del seu pare. El Blai degut a que els seus pares eren amics del pares de la Lara i la Blanca. L’Ariadna el va conèixer pel seu cosí, el Marc, i aquest últim pel seu germà.

  1. Podeu explicar-nos en què consisteix la Lliga Nacional de Clubs?

El Blai, l’Ariadna i la Lara els van explicar com funciona més o menys el format de lliga regular (fase de grup), i el Marc com funcionen els encontres i les fases de play-off.

  1. Què significa per vosaltres aquesta competició?

Per el Marc, l’únic jugador sènior de l’equip dels entrevistats, ja que la resta són o bé sub-19 o sub-17, la Lliga és l’oportunitat de competir a nivell nacional ja que el calendari de competicions de categoria absoluta és més reduït que el de categories inferiors, i si no fos per la aquesta, tindria molt poques competicions durant la temporada.

D’altra banda, pels jugadors més joves com el Blai, la lliga és l’oportunitat de competir amb gent més veterana i aprendre d’aquesta experiència.

A més, per tots, la lliga és una competició especial perquè tenen l’oportunitat de representar al club com un equip, on les victòries i derrotes són de tots, no són individuals o per parelles.

  1. Quina ronda jugueu el dia 30 a Granollers? I contra quin club jugueu?

L’Ariadna els va explicar que juguen contra el club d’Arjonilla (Jaén), l’encontre de tornada de les semifinals del play-off d’ascens a Divisió d’Honor. Si guanyem, estarem a la màxima categoria de la Lliga Nacional.

  1. Que passarà si guanyeu aquest encontre?

La Lara i la Blanca van dir que sumant els resultats aconseguits a l’anada el dia 16 de març a Arjonilla i la tornada del dia 30 a Granollers, sortirà el guanyador de l’eliminatòria que jugarà la gran final de Primera divisió i aconseguirà l’ascens a Divisió d’Honor.

  1. Ja per acabar, quin consell ens donaríeu per seguir millorant com a jugadors de bàdminton?

Blanca: “Seguir entrenant amb ganes”

Blai: “Saber que si t’esforces cada dia, seguiràs millorant”

Marc: “Fer cas als entrenadors”

Ariadna i Lara: “Tenir en compte que ningú neix aprés, i quan nosaltres vam començar érem com vosaltres, però l’esforç i l’entrenament ens ha portat a on som ara”.

IMG_0060 IMG_0063 IMG_0067

El nostre equip guanya l’anada del play off

El dissabte 16 de març, es va disputar l’encontre d’anada de les semifinals de la fase d’ascens a Divisió d’Honor de la Lliga Nacional de Clubs. Aquest primer encontre va tenir lloc aa Arjonilla, Jaén. El nostre equip l’AYUDA EN ACCIÓN GRANOLLERS va guanyar per 5-2, resultat que, en principi, li dóna certa tranquil.litat per enfrontar l’encontre de tornada, que serà al Pavelló del Congost de Granollers, el dissabte 30 de març, a les 11 del matí.

Podeu veure el resultats aquí

Veniu  el dissabte 30 a gaudir dels nostres jugadors i a animar-los!!!

 

Poster Lliga

La Blanca Lucas premi millor esportista promesa

La jugadora del nostre club, la Blanca Lucas, va ser guardonada, el dijous 14 de març de 2013, amb el premi de millor esportista promesa femenina (menor de 18 anys) local de 2012. El Blai Ramírez també estava nominat com a millor esportista promesa masculí i va quedar entre els tres finalistes.

El premis, englobats en la típica Festa de l’Esport de Granollers, es van lliurar en l’edició d’enguany, a la sala Tarafa. D’altres protagonistes de la vetllada van ser la sincronista Laia Pons i els jugadors del BM Granollers Ferran Solé i Bogdan Chopenko.

thumb.php
També podeu veure la notícia al
Blanca 2
I en un reportatge de VOTV
Blanca

Cincomarzada. TTR de Alfajarín

El passat dissabte, 9 de març de 2013, es va disputar al Pavelló Municipal d’Alfajarín, Saragossa, el TTR absolut, tot un clàssic ja dins el Circuit Nacional, i al que han batejat amb el nom de Cincomarzada.

Es tractava d’una prova molt exigent, amb una inscripció altíssima (82 jugadors i jugadores de primera línia). Del nostre club hi van participar el Marc Gallardo, la Lara Lucas, el Pau Puig i el Víctor Hospital. Tots van fer-ho molt bé, malgrat cal destacar les actuacions del Marc i la Lara. El primer, va aconseguir l’or al dobles masculins fent parella amb l’Eric Navarro, del Club Bàdminton Palma, i el bronze a l’individual masculí. La Lara, va aconseguir l’or a l’individual femení.

L’equip va tornar a casa carregat de xocolata, típic obsequi d’aquesta competició.

Aquests resultats fan tenir esperances de cara a les semifinals de la Lliga nacional de clubs, l’anada de la qual es disputarà aquest dissabte, 16 de març, a Arjonilla. La tornada serà a casa nostra el dissabte 30 de març. Com sempre, comptem amb tots vosaltres per animar i recolzar el nostre equip!IMG_0083

IMG_0081

Xerrada amb en Pep Marí

Cartel_Final_Pep_Marí_2013

El proper dimecres 20 de Març el nostre club organitza una Xerrada amb en Pep Marí, cap del departament de psicologia de l’esport del CAR de Sant Cugat, que tractara sobre el tema QUÈ VOL DIR FORMAR PART D’UN GRUP?. A més en Pep presentarà el seu nou llibre LA FELICIDAD NO ES EL OBJETIVO.

L’acte es obert a tothom, i és una gran oportunitat per a que tots conversem i reflexionem sobre totes les coses que representen formar part d’un col·lectiu.

Per aquest motiu no hi hauran entrenaments aquest dia.

Ens veiem a la Xerrada!

Entrevista a Pau Puig

En Pau ens explica que va  néixer a Es Castell, un petit poble de Menorca a menys de 5 km. de Maó, el 25 de juny de 1990. Gran part de la seva vida l’ha passat precisament aPau Puig1Maó (escola, institut, família, amics i bàdminton). Va cursar els estudies d’ESO i de batxillerat a l’Institut Joan Ramis i Ramis de Maó. Als 18 anys, es va “independitzar”, en el sentit que va venir cap a Barcelona on va cursar la Llicenciatura en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Va treure 5 Matrícules d’honor al llarg de la carrera, la qual cosa no està gens malament per a algú que ha hagut de sortir de casa tan jove i espavilar-se en tots els sentits (menjar, neteja, estudis, compres…). El darrer any el va compaginar amb una feina com a monitor de bàsquet a la Fundació Esportistes Solidaris a una escola d’una zona bastant marginal de Barcelona, i la segona meitat del curs va realitzar les pràctiques del curs d’entrenador de nivell I amb nosaltres, al club de Granollers.

Parlem de Bàdminton, si et sembla bé. Quan fa que vas començar a practicar-lo? Costa creure que en un lloc tan petit i “remot” es practiqui un esport tan minoritari…

Tenia 10 anys quan vaig començar, així que ja fa uns 13, comptant aquest, que el practico. Precisament, en aquest cas, el fet de ser un lloc petit ha afavorit el desenvolupament del bàdminton, perquè sempre hi ha algú que té un amic o un familiar que juga i que t’anima a jugar-ho. El tant per cent de practicants de bàdminton a Menorca és més alt que aquí. D’una població d’uns 70.000 habitants, hi ha uns 150 de gent que el practica. No està gens malament. Per una altra banda, no hi ha tanta oferta esportiva com aquí. El handbol, per exemple, no es juga allà, així que hi ha més lloc pel bàdminton.

Com vas començar? Havies practicat altres esports abans?

Sí, és clar. Quin nen no ha jugat a futbol o a basquet al carrer o a l’escola? Jo els vaig practicar, però un cop vaig iniciar-me en el bàdminton, ja els vaig deixar. El bàdminton el vaig conèixer a l’escola de la meva mare, que és mestra. Em va agradar, i fins ara!

Quines persones t’han ajudat més en la teva trajectòria esportiva?

En primer lloc, els meus pares, que sempre m’han recolzat en tots els sentits: econòmics, amb els transports, amb el seu suport incondicional, etc. I després, els meus entrenadors, el Pep Costa i el Carlos Daroca. Grans entrenadors i grans persones.

Ara pràcticament has deixat d’entrenar/competir per entrenar. Com, per què, quan… vas fer la transició? Què suposa fer transicions d’aquest tipus?

Crec que la vida et porta de manera natural a transicions d’aquests tipus. Quan vaig venir a Barcelona a estudiar, vaig baixar les hores d’entrenament de manera dràstica. I és clar, menys entrenament, menys nivell; menys nivell, menys confiança; menys confiança, competeixes menys… fins que al final jugues perquè t’agrada però quasi no competeixes. Així que en el meu cas, no ha estat una decisió triada, sinó obligada. Al principi és dur, no ho puc negar, perquè no vols reconèixer que el teu nivell ja no és el mateix, però al final les coses cauen pel seu propi pes. A més, i per acabar-ho d’adobar, durant el segon any de carrera vaig tenir una lesió severa que em va impedir d’entrenar, al menys de fer-ho en condicions, durant gairebé sis mesos.Pau Puig2

Com vas aterrar al club de Granollers? Què et va “enganxar”?

El club ja el coneixia d’abans, ja que durant el segon curs de carrera, vaig fer un treball on comparava les Federacions Balear i Catalana de Bàdminton. Vaig fer-li una entrevista al Rafa Lucas, qui em va animar a formar-me i a que fes el curs de tècnic de nivell I. En quant es va convocar, m’hi vaig apuntar, i vaig fer les pràctiques aquí. Això ens va donar l’oportunitat de veure que ens agradava treballar junts. Ja veus: tot va anar rodat! Ni jo mateix m’ho pensava. Ja m’havia plantejat tornar a casa quan el club em va fer l’oferta de treball. I no m’ho vaig pensar gaire, la veritat.

Quines diferències més evidents trobes entre la manera de fer d’aquí i la d’allà.

Jo diria que les ganes són les mateixes, però aquí hi ha més recursos. A més, el fet de no estar tan “incomunicats” facilita les coses, a tots nivells.

Què portaries del que veus aquí, a Menorca i viceversa?

D’aquí, els coneixements tècnics. Veig que hi ha més formació. Heu tingut bons entrenadors amb una excel·lent preparació, i els jugadors estan aprenent molt. A Maó, tret de l’Albert Navarro, que viu i entrena a Dinamarca des de fa uns anys, el nivell és més baix. L’Albert ens ajuda quan ve, però és clar, no ho pot fer de manera contínua. I també ho havia fet un jugador català, l’Abel Hernández, quan ens visitava. De Maó em quedaria amb el sentiment de pertinença al grup, al club. Hi ha molta fidelitat. Tant petits com grans s’impliquen molt, ho viuen. Suposo que això es veu afavorit en que allà tot és més petit, més familiar, i la comunicació és, per tant, més estreta.

Quins grups d’entrenament portes actualment amb el club?

Una mica de tot: els més petits (sub-9 i sub-11), dimarts i dijous. El grup següent en edat (sub-11 i sub-13), dimecres i divendres. Els júnior, dilluns, dimecres i divendres. Adults, dimarts i dijous al matí. I fins i tot un grup d’alumnes de sisè del CEIP  Salvador Llobet, que fan bàdminton com a extraescolar dilluns i dimecres.

Quines diferències apliques en els diferents grups d’entrenament que tens?

Amb els més petits, fem molt joc de raqueta, tocant volant. A més, han de ser activitats breus, variant molt, ja que es cansen de seguida. Amb els júniors, faig un treball més intens i complet, que inclou condició física, tècnica, tàctica… en fi, tot. A més el grup és molt conscient que estan per millorar, i li posen moltes ganes. Amb els adults, i tenint present que el que volen es passar-s’ho bé i “cremar”, faig unes directrius bàsiques i molt joc de partits, que és el que en realitat volen. En fi, que vario molt i m’adapto molt a l’edat i condició dels grups.

Com et planteges el teu futur professional?

De moment, i a curt termini, continuar aquí a Granollers. Estic molt bé, la veritat. Tal i com ja t’he comentat abans, en acabar la carrera, i amb el panorama actual, em plantejava tornar a casa, a Menorca, i a més sense cap garantia de trobar feina, i menys en l’àmbit de l’esport. Aquí he trobat el que més m’agrada, així que, què més puc demanar? Però si vols conèixer el meu somni, voldria anar a l’estranger i treballar al món de l’esport però a fora. I si a més pot ser al bàdminton, ja seria increïble. Però vaja, de moment ja estic bé. M’estic preparant per si algun dia em surt l’oportunitat. Per exemple, estic estudiant anglès en una acadèmia. I continuo reciclant-me tot el que puc.

Se’ns ha fet tard. El Pau ha d’atendre els seus jugadors i jugadores, que ja l’estan esperant. Marxa amb la mateixa il·lusió als ulls que porta sempre, perquè poques coses l’atabalen o el fan perdre el seu ànim seré. Li desitjo moltíssima sort en tot el que faci i que algun dia pugui fer realitat el seu somni. Al cap i a la fi, els somnis són els que ens mouen i ens donen les forces diàries per tirar endavant…

Gràcies, Pau, pel teu temps.

Guadalupe