Entrevista a Pau Puig

En Pau ens explica que va  néixer a Es Castell, un petit poble de Menorca a menys de 5 km. de Maó, el 25 de juny de 1990. Gran part de la seva vida l’ha passat precisament aPau Puig1Maó (escola, institut, família, amics i bàdminton). Va cursar els estudies d’ESO i de batxillerat a l’Institut Joan Ramis i Ramis de Maó. Als 18 anys, es va “independitzar”, en el sentit que va venir cap a Barcelona on va cursar la Llicenciatura en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Va treure 5 Matrícules d’honor al llarg de la carrera, la qual cosa no està gens malament per a algú que ha hagut de sortir de casa tan jove i espavilar-se en tots els sentits (menjar, neteja, estudis, compres…). El darrer any el va compaginar amb una feina com a monitor de bàsquet a la Fundació Esportistes Solidaris a una escola d’una zona bastant marginal de Barcelona, i la segona meitat del curs va realitzar les pràctiques del curs d’entrenador de nivell I amb nosaltres, al club de Granollers.

Parlem de Bàdminton, si et sembla bé. Quan fa que vas començar a practicar-lo? Costa creure que en un lloc tan petit i “remot” es practiqui un esport tan minoritari…

Tenia 10 anys quan vaig començar, així que ja fa uns 13, comptant aquest, que el practico. Precisament, en aquest cas, el fet de ser un lloc petit ha afavorit el desenvolupament del bàdminton, perquè sempre hi ha algú que té un amic o un familiar que juga i que t’anima a jugar-ho. El tant per cent de practicants de bàdminton a Menorca és més alt que aquí. D’una població d’uns 70.000 habitants, hi ha uns 150 de gent que el practica. No està gens malament. Per una altra banda, no hi ha tanta oferta esportiva com aquí. El handbol, per exemple, no es juga allà, així que hi ha més lloc pel bàdminton.

Com vas començar? Havies practicat altres esports abans?

Sí, és clar. Quin nen no ha jugat a futbol o a basquet al carrer o a l’escola? Jo els vaig practicar, però un cop vaig iniciar-me en el bàdminton, ja els vaig deixar. El bàdminton el vaig conèixer a l’escola de la meva mare, que és mestra. Em va agradar, i fins ara!

Quines persones t’han ajudat més en la teva trajectòria esportiva?

En primer lloc, els meus pares, que sempre m’han recolzat en tots els sentits: econòmics, amb els transports, amb el seu suport incondicional, etc. I després, els meus entrenadors, el Pep Costa i el Carlos Daroca. Grans entrenadors i grans persones.

Ara pràcticament has deixat d’entrenar/competir per entrenar. Com, per què, quan… vas fer la transició? Què suposa fer transicions d’aquest tipus?

Crec que la vida et porta de manera natural a transicions d’aquests tipus. Quan vaig venir a Barcelona a estudiar, vaig baixar les hores d’entrenament de manera dràstica. I és clar, menys entrenament, menys nivell; menys nivell, menys confiança; menys confiança, competeixes menys… fins que al final jugues perquè t’agrada però quasi no competeixes. Així que en el meu cas, no ha estat una decisió triada, sinó obligada. Al principi és dur, no ho puc negar, perquè no vols reconèixer que el teu nivell ja no és el mateix, però al final les coses cauen pel seu propi pes. A més, i per acabar-ho d’adobar, durant el segon any de carrera vaig tenir una lesió severa que em va impedir d’entrenar, al menys de fer-ho en condicions, durant gairebé sis mesos.Pau Puig2

Com vas aterrar al club de Granollers? Què et va “enganxar”?

El club ja el coneixia d’abans, ja que durant el segon curs de carrera, vaig fer un treball on comparava les Federacions Balear i Catalana de Bàdminton. Vaig fer-li una entrevista al Rafa Lucas, qui em va animar a formar-me i a que fes el curs de tècnic de nivell I. En quant es va convocar, m’hi vaig apuntar, i vaig fer les pràctiques aquí. Això ens va donar l’oportunitat de veure que ens agradava treballar junts. Ja veus: tot va anar rodat! Ni jo mateix m’ho pensava. Ja m’havia plantejat tornar a casa quan el club em va fer l’oferta de treball. I no m’ho vaig pensar gaire, la veritat.

Quines diferències més evidents trobes entre la manera de fer d’aquí i la d’allà.

Jo diria que les ganes són les mateixes, però aquí hi ha més recursos. A més, el fet de no estar tan “incomunicats” facilita les coses, a tots nivells.

Què portaries del que veus aquí, a Menorca i viceversa?

D’aquí, els coneixements tècnics. Veig que hi ha més formació. Heu tingut bons entrenadors amb una excel·lent preparació, i els jugadors estan aprenent molt. A Maó, tret de l’Albert Navarro, que viu i entrena a Dinamarca des de fa uns anys, el nivell és més baix. L’Albert ens ajuda quan ve, però és clar, no ho pot fer de manera contínua. I també ho havia fet un jugador català, l’Abel Hernández, quan ens visitava. De Maó em quedaria amb el sentiment de pertinença al grup, al club. Hi ha molta fidelitat. Tant petits com grans s’impliquen molt, ho viuen. Suposo que això es veu afavorit en que allà tot és més petit, més familiar, i la comunicació és, per tant, més estreta.

Quins grups d’entrenament portes actualment amb el club?

Una mica de tot: els més petits (sub-9 i sub-11), dimarts i dijous. El grup següent en edat (sub-11 i sub-13), dimecres i divendres. Els júnior, dilluns, dimecres i divendres. Adults, dimarts i dijous al matí. I fins i tot un grup d’alumnes de sisè del CEIP  Salvador Llobet, que fan bàdminton com a extraescolar dilluns i dimecres.

Quines diferències apliques en els diferents grups d’entrenament que tens?

Amb els més petits, fem molt joc de raqueta, tocant volant. A més, han de ser activitats breus, variant molt, ja que es cansen de seguida. Amb els júniors, faig un treball més intens i complet, que inclou condició física, tècnica, tàctica… en fi, tot. A més el grup és molt conscient que estan per millorar, i li posen moltes ganes. Amb els adults, i tenint present que el que volen es passar-s’ho bé i “cremar”, faig unes directrius bàsiques i molt joc de partits, que és el que en realitat volen. En fi, que vario molt i m’adapto molt a l’edat i condició dels grups.

Com et planteges el teu futur professional?

De moment, i a curt termini, continuar aquí a Granollers. Estic molt bé, la veritat. Tal i com ja t’he comentat abans, en acabar la carrera, i amb el panorama actual, em plantejava tornar a casa, a Menorca, i a més sense cap garantia de trobar feina, i menys en l’àmbit de l’esport. Aquí he trobat el que més m’agrada, així que, què més puc demanar? Però si vols conèixer el meu somni, voldria anar a l’estranger i treballar al món de l’esport però a fora. I si a més pot ser al bàdminton, ja seria increïble. Però vaja, de moment ja estic bé. M’estic preparant per si algun dia em surt l’oportunitat. Per exemple, estic estudiant anglès en una acadèmia. I continuo reciclant-me tot el que puc.

Se’ns ha fet tard. El Pau ha d’atendre els seus jugadors i jugadores, que ja l’estan esperant. Marxa amb la mateixa il·lusió als ulls que porta sempre, perquè poques coses l’atabalen o el fan perdre el seu ànim seré. Li desitjo moltíssima sort en tot el que faci i que algun dia pugui fer realitat el seu somni. Al cap i a la fi, els somnis són els que ens mouen i ens donen les forces diàries per tirar endavant…

Gràcies, Pau, pel teu temps.

Guadalupe

 

La hindú Saina Nehwal, estrella i “caixer automàtic” del bàdminton.

Traducció de l’article aparegut a la versió digital de  “Le Monde”, el 26/10/2012, durant l’Internacional de França de Bàdminton, prova Super Series disputada del 23 al 28 d’octubre de 2012.

Un partit de més. Una derrota contundent,  en dos sets, concloïa  una temporada rica en victòries i en nombre de competicions disputades. La hindú Saina Nehwal queia derrotada (21-19/21-11) a la final de l’Internacional de França de Bàdminton, el diumenge 28 d’octubre de 2012, a l’Estadi Pierre de Coubertin de  París, contra la japonesa Minatsu Mitani.

En absència de les finalistes dels Jocs Olímpics de Londres, la jugadora índia, medalla de bronze a Londres i gaudint del seu recent títol en l’Obert de Dinamarca (es pot veure el partit de la final contra l’alemanya Julienne Schenk a http://www.youtube.com/watch?v=PW10UqeCodA&feature=player_embedded#!), era la gran favorita a París, a la darrera etapa europea dels dotze Grans del Circuit Mundial.
Sania Nehwal se’n va anar com havia vingut, quan va entrar amb la seva bossa Yonex negra i or a l’espatlla. D’or, com tot el que toca i transforma  a partir de la medalla de bronze guanyada a Londres a l’agost. Perquè l’exitosa història  de la Saina Nehwal no és només la d’una campiona de bàdminton al seu país, sinó també la d’una veritable “màquina de fer diners”, convertint-se en  l’esportista  més ben pagada a l’Índia.

SI LI AGRADA, CONTINUARÀ

Saina Nehwal va descobrir el bàdminton a l’edat de 9 anys, a l’estat de Haryana, al nord-oest de Nova Delhi. Sent encara molt jove, va provar diverses disciplines esportives. I llavors, un dia, el seu pare – els pares de la Saina són tots dos ex jugadors de bàdminton de bon nivell – l’envia a jugar a bàdminton. “Si li agrada, continuarà”, pensava llavors. Tenia tota la raó. “He jugat per diversió, només per diversió”, recorda la jove. “Després em vaig inscriure en els tornejos que he guanyat”.

Des de llavors, la seva progressió serà fulgurant. Campiona del món juvenil i millor jugadora revelació de la BWF (Federació Internacional de Bàdminton) el 2008, any en que s’incorpora com al seu entrenador la llegenda indonèsia Atik Jauhari. Saina Nehwal encadena èxit rere èxit: la seva victòria per primer cop en un Super Series el 2009 (Indonèsia Open), els Jocs de la Commonwealth i d’altres tres tornejos majors el 2010 (Singapur, Indonèsia i Hong Kong). Aquell mateix any, al desembre, aconsegueix la  seva millor classificació al rànquing mundial.

“M’encanta guanyar. En tots els esports que he practicat, sempre he volgut guanyar”, admet. “És una jugadora agressiva, molt potent. Una lluitadora”, analitza l’ex número u francesa, la Pi Hongyan, que es va retirar internacionalment després dels Jocs Olímpics de Londres. “Me l’he trobat en  diverses ocasions. Al principi, li mancava regularitat. Però des de fa dos o tres anys, ha fet una progressió enorme. Vaig veure-la  a la final de Dinamarca (diumenge 21 octubre]. Ja no dóna un munt de punts, desenvolupa un joc més variat, més constant. Però encara pot millorar, encara és una mica pesada en els seus desplaçaments”.


UN CONTRACTE DE 5,7 MILIONS D’EUROS EN TRES ANYS

Després d’una temporada en blanc el 2011, Saina Nehwal ha recuperat el camí de la victòria el 2012, un bon any en la seva jove carrera,  amb dos Super Series (Els Oberts d’Indonèsia i Tailàndia) i el bronze olímpic a la butxaca. Els patrocinadors aflueixen. Ambaixadora del diari Deccan Chronicle, la campiona ha signat un lucratiu contracte el darrer juliol amb Rhiti Sports, una empresa esportiva índia establerta a París, que li assegura  uns ingressos de 5,7 milions d’euros en tres anys. I va rebre de mans de la llegenda índia del criquet, el Sachin Tendulkar, de part d’una associació hindú, les claus d’un cotxe de carreres BMW, com a regal per el seu encant a Londres.

Una excepció dins el món del bàdminton. A França, a part de la Pi Hongyan, cap atleta pot viure decentment  d’aquest esport -un obstacle que tanca les portes a l’elit global dels jugadors de bàdminton francesos. I sens dubte, amb la seva actuació olímpica, Saina Nehwal sabrà capitalitzar el seus futurs èxits. Ha aconseguit, exceptuant el criquet (esport rei en el subcontinent indi), ser una de les icones esportives millor pagades del país, apareixent en els anuncis de televisió o en cartells gegants als carrers de les grans ciutats índies.

“Per descomptat, em va sorprendre, que en un país com l’Índia, s’interessessin pel  bàdminton i per mi. És cert, guanyo molts diners”, reconeix la Saina. “Ara, tinc molta pressió i expectatives relacionades amb el meu nou estat. He de demostrar-li a la gent que em mereixo aquests diners, sent regular al màxim nivell”.

Els diners dels patrocinadors, nervis de la guerra per al desenvolupament de bàdminton? “L’exemple de la Saina és una cosa molt bona per al nostre esport. Això servirà perquè sigui més professional, per permetre-li a Europa, per exemple, compensar els dèficits que hi ha en els mitjans de comunicació en comparació amb Àsia”, destaca Pi Hongyan.  “I no podem oblidar que la Saina és una de les poques jugadores que poden guanyar les  xineses,  amb la Juliane Schenk, la Tine Baun o la  jova  tailandesa Intanon “.

Es pot veure un dels seus anuncis comercials per a la TV a http://www.youtube.com/watch?v=aOPuP3V_IBU&feature=player_embedded#!

Eli Ojeda

Eliezer Ojeda, Eli para los amigos y para los que no se quieran complicar la vida, es el nuevo técnico de la Federació Catalana de Bàdminton, responsable de los grupos de tecnificación y de pre-tecnificación. Nació en Huelva en 1985, aunque lleva ya unos cuantos años fuera de casa: con 17 se incorporó al Centro de Tecnificación de Sevilla y a los 20 dio el paso grande y se fue a Madrid para entrenar en el CAR. La vida de Eli ha estado continuamente relacionada con el bádminton. Su padre, Paco Ojeda, es profesor de educación física en el IES La Orden de Huelva, y uno de los creadores del club del mismo nombre, cuna del bádminton de Carolina Marín. Se recuerda siempre con una raqueta en la mano y reconoce no haber perdido ni un poquito de la ilusión que siempre ha sentido hacia este deporte. El curso pasado finalizó sus estudios de INEF y se siente muy afortunado de haber encontrado trabajo en la Federació Catalana, ya que le permite dedicarse al deporte que tantas gratificaciones le ha aportado.

Ya nos has explicado cuándo y por qué empezaste a jugar a bádminton.  ¿Cómo ha ido evolucionando tu vida deportiva  en cuanto a dedicación, aspiraciones, sueños…?

Bueno, yo siempre he sido un chico muy deportista. De niño también practicaba judo, fútbol, incluso hípica. Con 12 ó 13 años me di cuenta de que si quería llegar a algún sitio tenía que especializarme, así que me quedé con el bádminton. Era lo natural, al ser lo que tenía en casa. Además, ya empezaba a competir mucho fuera, jugaba con los mayores del club, etc. Cuando me ofrecieron ir al Centro de Tecnificación de Sevilla, me di cuenta de que iba por el buen camino. Se habían fijado en mí. Al cabo de unos años allí, el paso lógico, si quería realmente evolucionar, era irme al CAR de Madrid. Mi aspiración de entonces era llegar a ser jugador de la selección española.

Veo que tenías las ideas bastante claras y unas metas que querías conseguir y que se vieron cumplidas al llegar a Madrid.

Ahora, visto así, puede parecer muy fácil, pero en realidad fueron unos años duros: lejos de los míos; entrenos mañana y tarde, 6 días a la semana, que tenía que compaginar con los estudios; muchísima competición que me impedía ir a casa tanto como me hubiese gustado; pasar más horas en el pabellón que en ninguna otra casa… Además yo estaba como jugador externo: tenía buenos entrenos, podía comer en la residencia Blume, pero tuve que pagarme el alojamiento.

¿Entonces? ¿Crees que valió la pena?

¡Por supuesto! No me arrepiento. He aprendido mucho como jugador y como entrenador también. El esfuerzo me ha compensado y la experiencia ha sido muy bonita: he conocido a gente de muchos ámbitos y deportes, he disfrutado de entrenos muy buenos que me han permitido subir mi nivel, he pertenecido a la selección Española absoluta durante 5 años, participando en dos campeonatos de Europa mixtos y 2 Thomas Cup (campeonato del mundo por equipos masculino).

¿Tienes algún momento especial, algún recuerdo de esos años que perdure en ti más que ningún otro?

Todas las experiencias han sido positivas, y guardo muchos recuerdos entrañables. Quizás, si tuviera que destacar uno sería el Campeonato de España absoluto del año 2009, en que quedé campeón de España de dobles masculino junto a David Leal. No perdimos ni un solo set, y eso que nos enfrentamos a parejas como los hermanos Abián, Sergio Llopis-Rafa Fernández, etc. Pero es que aquella temporada habíamos tenido un entrenador  chino muy bueno, Feng, que marcó la diferencia.

Desde ese año siempre has estado en las primeras posiciones en dobles masculino y dobles mixtos en el ránking español…

Sí, me especialicé en dobles, y he tenido buenos compañeros. El mérito no ha sido sólo mío, está claro.

¿Qué tal se han portado contigo las lesiones? Porque entrenando tanto…

Lesiones he tenido, imagino que como cualquiera, pero no me retiran ellas, está claro. Tuve una luxación de rótula cuando era sub-17. El primer año en la Blume me rompí el peroné. Pero siempre me he recuperado bien. De todas formas, me figuro que esos pequeños incidentes me llevaron por el camino del dobles.

Eliezer jugador-Eliezer entrenador. ¿En qué momento te encuentras ahora?

Yo diría que estoy en transición. Ya tengo 27 años así que es un proceso lógico. Mientras pueda, intentaré combinar las dos facetas. Me gusta jugar, disfruto compitiendo, pero tengo que pensar en mi futuro. La oportunidad de ejercer de entrenador, y encima con jugadores de tecnificación, es un lujo para mí. Y pienso que mi experiencia puede ser muy positiva para ellos también: en definitiva, compartimos inquietudes, objetivos, ilusiones. Yo también he estado en centros de tecnificación y sé lo que es trabajar duro, competir duro, buscar siempre un poco más…

Imagino que con 27 años, acabada la carrera, jugador externo en Madrid, con gastos que enfrentar, era el momento de plantearse el futuro. Antes de recibir la oferta de la Federació Catalana, ¿cómo lo veías? ¿Qué salidas profesionales ibas considerando?

Lo veía bastante negro, la verdad, así que me veía en casa, trabajando en algún gimnasio si es que tenía suerte, colaborando en algún club… A mí lo que más me gusta es la enseñanza. Me encantaría poder trabajar en algún Instituto. Pero ahora no están las cosas demasiado bien en este sentido. Este año no se han convocado oposiciones y no sé cuándo se volverán a hacer. Creo que sobran sustitutos e interinos. Tendré que esperar. Mientras tanto, la alternativa de entrenar me parece la mejor. También me planteo estudiar idiomas que me permitan hacer algún máster.

¿Qué te atrajo más de la oferta de la FECAB? ¿Qué te animó a venir a Cataluña?

Tal y como ya te he comentado, la oportunidad de trabajar como entrenador de bádminton me parecía la mejor opción si no era posible entrar en la enseñanza. Por la distancia no me importaba, ya que llevo muchos años fuera de casa. Los últimos me he pasado meses sin ir por allí: entre entrenos, estudios, competiciones… Además mis padres me han animado. De repente alguien me ofrecía lo que más me gustaba: seguir con el bádminton.

¿Qué esperas de tu papel como entrenador de los grupos de tecnificación y pre-tecnificación?

La verdad es que apenas conocía a los jugadores antes de venir, así que los voy conociendo ahora poco a poco. Me planteo, por supuesto, aportarles mis conocimientos y, con ellos y con su trabajo, mejorar sus resultados.

¿Y qué tal, cómo lo ves? ¿Qué tal os va?

Lo veo muy bien. Me ha sorprendido la instalación y las condiciones que tienen los jugadores de aquí, que son muy buenas. Confío que lo sepan ver y que lo aprovechen, porque difícilmente lo van a tener mejor en otros sitios.

Guadalupe Burgos

Septiembre 2012