Entrevista a Pau Puig

En Pau ens explica que va  néixer a Es Castell, un petit poble de Menorca a menys de 5 km. de Maó, el 25 de juny de 1990. Gran part de la seva vida l’ha passat precisament aPau Puig1Maó (escola, institut, família, amics i bàdminton). Va cursar els estudies d’ESO i de batxillerat a l’Institut Joan Ramis i Ramis de Maó. Als 18 anys, es va “independitzar”, en el sentit que va venir cap a Barcelona on va cursar la Llicenciatura en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport. Va treure 5 Matrícules d’honor al llarg de la carrera, la qual cosa no està gens malament per a algú que ha hagut de sortir de casa tan jove i espavilar-se en tots els sentits (menjar, neteja, estudis, compres…). El darrer any el va compaginar amb una feina com a monitor de bàsquet a la Fundació Esportistes Solidaris a una escola d’una zona bastant marginal de Barcelona, i la segona meitat del curs va realitzar les pràctiques del curs d’entrenador de nivell I amb nosaltres, al club de Granollers.

Parlem de Bàdminton, si et sembla bé. Quan fa que vas començar a practicar-lo? Costa creure que en un lloc tan petit i “remot” es practiqui un esport tan minoritari…

Tenia 10 anys quan vaig començar, així que ja fa uns 13, comptant aquest, que el practico. Precisament, en aquest cas, el fet de ser un lloc petit ha afavorit el desenvolupament del bàdminton, perquè sempre hi ha algú que té un amic o un familiar que juga i que t’anima a jugar-ho. El tant per cent de practicants de bàdminton a Menorca és més alt que aquí. D’una població d’uns 70.000 habitants, hi ha uns 150 de gent que el practica. No està gens malament. Per una altra banda, no hi ha tanta oferta esportiva com aquí. El handbol, per exemple, no es juga allà, així que hi ha més lloc pel bàdminton.

Com vas començar? Havies practicat altres esports abans?

Sí, és clar. Quin nen no ha jugat a futbol o a basquet al carrer o a l’escola? Jo els vaig practicar, però un cop vaig iniciar-me en el bàdminton, ja els vaig deixar. El bàdminton el vaig conèixer a l’escola de la meva mare, que és mestra. Em va agradar, i fins ara!

Quines persones t’han ajudat més en la teva trajectòria esportiva?

En primer lloc, els meus pares, que sempre m’han recolzat en tots els sentits: econòmics, amb els transports, amb el seu suport incondicional, etc. I després, els meus entrenadors, el Pep Costa i el Carlos Daroca. Grans entrenadors i grans persones.

Ara pràcticament has deixat d’entrenar/competir per entrenar. Com, per què, quan… vas fer la transició? Què suposa fer transicions d’aquest tipus?

Crec que la vida et porta de manera natural a transicions d’aquests tipus. Quan vaig venir a Barcelona a estudiar, vaig baixar les hores d’entrenament de manera dràstica. I és clar, menys entrenament, menys nivell; menys nivell, menys confiança; menys confiança, competeixes menys… fins que al final jugues perquè t’agrada però quasi no competeixes. Així que en el meu cas, no ha estat una decisió triada, sinó obligada. Al principi és dur, no ho puc negar, perquè no vols reconèixer que el teu nivell ja no és el mateix, però al final les coses cauen pel seu propi pes. A més, i per acabar-ho d’adobar, durant el segon any de carrera vaig tenir una lesió severa que em va impedir d’entrenar, al menys de fer-ho en condicions, durant gairebé sis mesos.Pau Puig2

Com vas aterrar al club de Granollers? Què et va “enganxar”?

El club ja el coneixia d’abans, ja que durant el segon curs de carrera, vaig fer un treball on comparava les Federacions Balear i Catalana de Bàdminton. Vaig fer-li una entrevista al Rafa Lucas, qui em va animar a formar-me i a que fes el curs de tècnic de nivell I. En quant es va convocar, m’hi vaig apuntar, i vaig fer les pràctiques aquí. Això ens va donar l’oportunitat de veure que ens agradava treballar junts. Ja veus: tot va anar rodat! Ni jo mateix m’ho pensava. Ja m’havia plantejat tornar a casa quan el club em va fer l’oferta de treball. I no m’ho vaig pensar gaire, la veritat.

Quines diferències més evidents trobes entre la manera de fer d’aquí i la d’allà.

Jo diria que les ganes són les mateixes, però aquí hi ha més recursos. A més, el fet de no estar tan “incomunicats” facilita les coses, a tots nivells.

Què portaries del que veus aquí, a Menorca i viceversa?

D’aquí, els coneixements tècnics. Veig que hi ha més formació. Heu tingut bons entrenadors amb una excel·lent preparació, i els jugadors estan aprenent molt. A Maó, tret de l’Albert Navarro, que viu i entrena a Dinamarca des de fa uns anys, el nivell és més baix. L’Albert ens ajuda quan ve, però és clar, no ho pot fer de manera contínua. I també ho havia fet un jugador català, l’Abel Hernández, quan ens visitava. De Maó em quedaria amb el sentiment de pertinença al grup, al club. Hi ha molta fidelitat. Tant petits com grans s’impliquen molt, ho viuen. Suposo que això es veu afavorit en que allà tot és més petit, més familiar, i la comunicació és, per tant, més estreta.

Quins grups d’entrenament portes actualment amb el club?

Una mica de tot: els més petits (sub-9 i sub-11), dimarts i dijous. El grup següent en edat (sub-11 i sub-13), dimecres i divendres. Els júnior, dilluns, dimecres i divendres. Adults, dimarts i dijous al matí. I fins i tot un grup d’alumnes de sisè del CEIP  Salvador Llobet, que fan bàdminton com a extraescolar dilluns i dimecres.

Quines diferències apliques en els diferents grups d’entrenament que tens?

Amb els més petits, fem molt joc de raqueta, tocant volant. A més, han de ser activitats breus, variant molt, ja que es cansen de seguida. Amb els júniors, faig un treball més intens i complet, que inclou condició física, tècnica, tàctica… en fi, tot. A més el grup és molt conscient que estan per millorar, i li posen moltes ganes. Amb els adults, i tenint present que el que volen es passar-s’ho bé i “cremar”, faig unes directrius bàsiques i molt joc de partits, que és el que en realitat volen. En fi, que vario molt i m’adapto molt a l’edat i condició dels grups.

Com et planteges el teu futur professional?

De moment, i a curt termini, continuar aquí a Granollers. Estic molt bé, la veritat. Tal i com ja t’he comentat abans, en acabar la carrera, i amb el panorama actual, em plantejava tornar a casa, a Menorca, i a més sense cap garantia de trobar feina, i menys en l’àmbit de l’esport. Aquí he trobat el que més m’agrada, així que, què més puc demanar? Però si vols conèixer el meu somni, voldria anar a l’estranger i treballar al món de l’esport però a fora. I si a més pot ser al bàdminton, ja seria increïble. Però vaja, de moment ja estic bé. M’estic preparant per si algun dia em surt l’oportunitat. Per exemple, estic estudiant anglès en una acadèmia. I continuo reciclant-me tot el que puc.

Se’ns ha fet tard. El Pau ha d’atendre els seus jugadors i jugadores, que ja l’estan esperant. Marxa amb la mateixa il·lusió als ulls que porta sempre, perquè poques coses l’atabalen o el fan perdre el seu ànim seré. Li desitjo moltíssima sort en tot el que faci i que algun dia pugui fer realitat el seu somni. Al cap i a la fi, els somnis són els que ens mouen i ens donen les forces diàries per tirar endavant…

Gràcies, Pau, pel teu temps.

Guadalupe